Una realitat que no és la mateixa, tot i que es pugui epigrafiar com a “exili” o “Argelès”. Perquè la història de les dones sempre és arran de terra. Les condicions de la maternitat (i, per extensió de les dones) era doblament difícil, la taxa de mortandat als nounats era del 95%, degut principalment a la malnutrició de les dones que els impedia alletar, a les condicions climàtiques (a la intempèrie, sense recer). Assumpta Montella relata el cas d’una mare que va veure com el seu fill moria simplement per no disposar d’una manta eixuta, mares que ensordien dels plors de gana dels seus fills, nadons que morien de fred entre la sorra. Perquè les xifres amaguen sempre persones, patiment, “quan el dolor és tan fort, és mut”. 

Entre totes, ho farem tot 

I entre la guerra, la postguerra, la por, la impotència, el dolor, el patiment i la mort, la vida que neix, “Semblava una infermera, era estrangera i es feia dir Isabel”, explica una dona a Assumpta Montella, “qui podia ser que treballés a favor de la vida?”. Aquesta dona és Elisabeth Eidenbenz(1913-2011), creadora de La maternitat d’Elna, aprofitant un casalot, “on tot estava per fer, però aquí som totes dones i ens hem de cuidar entre nosaltres, entre totes, ho farem tot”. Els bressols eren caixes de fruites on col·locaven als nadons capiculats, però el més important, era la dignitat que els donava, que les retornava, “era la manera com ens tractava, ens deia que havíem de reaccionar, que el petit que portàvem a dins havia de ser el nostre motor” més que ànims, aquesta manera de pensar és vida. Va ajudar a néixer a 597 nadons en aquells anys i condicions que més que difícils eren impossibles. 

“Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit. Quan s’esgotava de tant plorar, s’adormia i ella li donava calor amb el seu cos. Les mantes que tenien encara estaven xopes d’aquells dies tan dolents de febrer. Quan sortia el sol, enterrava el nadó a la sorra fins que el deixava fora només el caparró. La sorra li feia de manta. Però al cap d’uns dies el nen es va morir de fred i de fam. 

Jo estava embarassada i amb només pensar que el meu fill naixeria en aquell infern em desesperava. Després d’unes setmanes, en el barracó d’infermeria del camp vaig trobar a la senyoreta Elisabeth o, més ben dit, ella em va trobar a mi. Em va proposar parir en una Maternitat situada a Elna, allà mateix, al Roselló. El dia que va néixer el meu fill a la sala de parts de la Maternitat, no vaig poder reprimir les llàgrimes. Tothom va creure que plorava d’emoció, però només jo sabia que plorava pel nen enterrat a la sorra d’Argelers.” 
(testimoni de Mercè Domènech extret del llibre d’Assumpta Montellà) 

I la Història, alhora és història. La tenacitat d’Eidenbenz va ser encomanada, o inspirada a Assumpta Montella, qui va començar investigant “les petites històries de les persones normal, perquè de les històries menudes, surt una generació, volia fer la història de l’exili de les persones anònimes”, i donant veu a les dones, a la seva situació, “perquè les dones no escriuen mai la història, imagina’t quan són les perdedores”, es va trobar amb la Maternitat d’Elna “com a dona, com a mare i com a historiadora, s’ha d’explicar aquesta història perquè aquest 95% no mori del tot”. 

I amb tot el material i en un altre temps, però no tan llunyà, tampoc, els seus col·legues, els historiadors deien que “és una història de dones que ajuden a altres dones, i poca cosa més”. És per això que si els vençuts no tenen passat, les dones tenen vida, si la nostra història recent encara traspua rancúnies, les de les dones, torna a estar invisibilitzada, inexistent. 

Extret de http://www.donesenxarxa.cat/vida-vida-sempre-vida